jueves, 19 de diciembre de 2013

Començar l'any amb bon peu

El Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici és un desig. Fa molts anys que hi vull anar, però entre pitos i flautes encara no hi he estat. Ara que s'acosta Nadal i tothom fa bons propòsits he decidit  començar l'any nou amb bon peu i tornar a fer senderisme. I a Déu poso per testimoni que, si la salut m'ho permet, per primavera visitaré aquest indret, que segons diuen és un dels paratges naturals més bells i espectaculars de Catalunya.    


miércoles, 18 de diciembre de 2013

Catalunya, terra de castells

Tot i que l'origen del nom "Catalunya" és incert, la tesi més acceptada és que aquest mot, que es comença a utilitzar al segle XII per designar el conjunt de comtats de la Marca Hispànica, deriva de castlà, és a dir, la persona que es feia càrrec d'un castell. Aquest origen té lògica, ja que Catalunya va néixer com una marca, és a dir, com un territori de frontera -i per tant ple de castells- entre l'imperi Carolingi i l'Al Andalus musulmana. Així doncs, sembla ser que l'origen etimològic de Catalunya és molt semblant al de Castella, terra de castells. La foto mostra el bell Castell de les Sitges, a la comarca de la Segarra, famosa per l'abundància de castells.  


martes, 17 de diciembre de 2013

La sala Bagdad

Em fa l'efecte que a Barcelona pagar per sexe no ha sigut mai tabú. A diferència d'altres ciutats, que amaguen els seus prostíbuls i fan veure que no existeixen, a Barcelona el negoci del sexe s'exhibeix amb un cert orgull. Forma part del seu tarannà. El ventall d'oferta és molt ampli i va des del decrèpit Raval i el tètric Camp Nou fins al pijo Aribau. Barcelona, entre pagana i puritana, ha sigut sempre un oasi de tolerància sexual. Des dels sòrdids carrers de l'antic barri Xino fins als meublés i putis més populars de la part alta, la capital catalana s'ha mostrat sempre molt comprensiva amb els plaers i les costums dels llibertins. Barcelona ha sigut, és i serà sempre un port. I el Raval el seu barri portuari. I és que només aquí és possible contemplar un show de sexe en viu en una sala que se sosté gràcies a la vella muralla del segle XV.



lunes, 16 de diciembre de 2013

El Pedraforca, una muntanya llegendària

Catalunya és un país de muntanyes, o més ben dit, de mar i muntanyes. I el Pedraforca n'és una de les més emblemàtiques. Bressol de l'alpinisme català, el Pedraforca imposa. La seva inconfusible i poderosa silueta en forma de forca no deixa indiferent a ningú. Quan m'hi acosto tinc sempre la sensació d'estar-me endinsant en un indret màgic, però també feréstec i amenaçador. No l'he coronada mai, tot i que sempre n'he tingut ganes. És una atracció estranya. La contemplo i la desitjo però no goso tocar-la. Situada al Parc Natural del Cadí-Moixeró, molt a prop de Gòsol, un dels pobles catalans de Picasso, la muntanya del Pedraforca té 2500 metres d'alçada i és un dels racons més apreciats pels excursionistes i escaladors catalans, que mai s'han deixat atemorir pels aquelarres de bruixes que segons la llegenda tenen lloc en aquest indret durant la nit de Sant Silvestre.     



jueves, 12 de diciembre de 2013

Un carrer de cine

Els cines Verdi són l'ànima d'aquell carrer, que és una de les vies peatonals amb més encant de l'antiga vila de Gràcia. Inaugurats l'any 1926 -ha plogut molt des d'ençà-, els Verdi s'han convertit en un referent pels amants del bon cine. Però fins i tot jo, que m'avorreixo amb el cine "d'autor" m'estimo molt els Verdi perquè tenen personalitat -res a veure amb Cinesa Diagonal- i passen totes les pel·lícules en versió original. Veure una bona peli amb la parenta, sopar en algun dels restaurants del voltant -no són massa bons, però tampoc dolents- i després anar a prendre una copa al Canigó és una d'aquelles petites coses que fan que viure pagui la pena. I baixar caminant des de la Virreina o la plaça del Diamand  fins a la plaça Revolució és sempre un plaer. Botiguetes, bars, restaurants, placetes, la llibreria Taifa, molta gent jove i els cines Verdi. Heus ací el secret d'aquest indret, un dels racons més acollidors i familiars de Barcelona. 



domingo, 8 de diciembre de 2013

El Camp Nou

El Camp Nou és molt més que un estadi: és el temple dels culers i un dels símbols de Barcelona. Aquesta imponent mola de formigó, inaugurada el 24 de setembre de 1957, forma part del paisatge físic i sentimental de molts barcelonins i culers d'arreu del món. Els que hem viscut a Sarrià i coneixem pericos de debò sabem el que pot arribar a significar un simple estadi. Encara recordo com si fos avui les amargues llàgrimes de pena d'un soci de l'Espanyol el dia que van demolir el seu camp. I és que aquella explosió no només s'endugé un estadi, sino que arrencà de forma brutal una bona part del paisatge sentimental de molts pericos, que contemplaren impotents com els arrabassaven olors, sorolls i experiències difícils de descriure amb paraules. I si el camp de l'Espanyol es vinculà sempre amb Sarrià, que encara el troba a faltar, el camp del Barça ha estat sempre vinculat a Les Corts. L'antic estadi, conegut amb el nom del barri, es trobava força a prop de l'actual i tot i tractar-se d'un camp molt gran -hi cabien seixanta mil espectadors- diuen que es va quedar petit amb l'arribada de Ladislau Kubala, l'astre hongarès que segons la llegenda va motivar la construcció de l'actual estadi del F.C. Barcelona: el Camp Nou. 



viernes, 6 de diciembre de 2013

El centre espiritual de Catalunya

La muntanya de Montserrat, situada al cor de Catalunya, és el centre espiritual del Principat. I el monestir de monjos benedictins que s'alça a les seves entranyes des de fa mil anys n'és el seu guardià. Fundat pel comte i abat Oliba, un dels homes més extraordinaris que han voltat mai per aquestes contrades, el monestir les ha vist de tots els colors i amb el pas dels anys s'ha convertit en un símbol de catalanitat i voluntat de ser. El famós som i serem. La basílica del monestir, destruïda el 1808 per les tropes napoleòniques i reconstruïda amb un estil bigarrat i difícil de definir, és important perquè al seu interior descansa la Moreneta, patrona de Catalunya. Escoltar la dolça veu dels escolans "serrant eixos turons per fer-vos un palau", contemplar les fantasioses i antropomòrfiques roques que envolten la part posterior del monestir i delectar-se amb l'extraordinària panoràmica del pla quan mirem a l'altra banda podria ser una veritable experiència religiosa si no fos per la gran quantitat de turistes i pelegrins que saturen la zona i li fan perdre bona part del seu encant.